JORNADES FEMINISTES ESTATALS

CARTEL_JORNADAS_GRANADA_OK

MÉS INFO:  http://www.feministas.org/jornadas.html

Reflexions Antifeixistes

524_ts botiga 006400x300 Ullant alguns diaris fa un par de setmanes em sorprèn   d’una    manera aterradora el reportatge que dona el diari Publico, el dissabte 21 d’octubre, sobre l’auge del feixisme a Hongria. Una foto d’homes uniformats, desfilant al mateix pas, hem retrotreien a les desfilades semblants de fa 70 any dels falangistes espanyols, el camises negres italians o de les joventuts hitlerianes a Alemanya. El pitjor de tot es que era una fotografia de recent.

Al diari es detallen les dades i percentatge dels moviment neonazis no solament a Hongria sinó també a la resta de països de la Unió Europea que pertanyien fa 20 any al bloc de l’est. No sé si es fa amb intenció o no però no es donen dades dels adeptes a l’extrema dreta als països que estaven baix el bloc de l’oest. Aquest dades estaria molt bé per fer un anàlisi més complet de la situació a tota Europa.

En primer lloc un es pregunta, encara que tinga una lleugera idea, com es possible que després del que ha patit la vella Europa amb l’holocaust nazi on milions de persones van perdre la seua vida  assassinats  i on la classe treballadora  hongaresa va patir en les seues carns els deliri de les “Creus Fletxades”, (organització nazi hongaresa), que va costar la vida a més de 600.000 persones, la majoria d’ells jueus, però també a militants de l’esquerra hongaresa, com es possible, anava dient, que esta nova reedició del terror feixista tinga tant de recolzament entre el poble hongarès actual.

Un mateix es respon que allò ha segut possible a conseqüència de la situació econòmica que pateixen aquest països on, darrere de l’enderroc de l’economia del socialisme burocràtic, es van aplicar mesures neoliberals que van afonar encara més les ja mal tretes economies dels seus habitants. La falta d’alternatives reials d’una esquerra potent va fer que el populisme feixista arrelara en aquestos països. Això també es pot aplicar a les nostres democràcies occidentals.

Però aquesta resposta cal complementar-la. Aprofundint  en la noticia es donen unes dades molt interessant  per la reflexió. En primer lloc es deixa caure que, al haver patit les desviacions dels règims stalinistes, els diferents governs al llarg d’aquest 20 anys s’han dedicat a recordar amb pells i senyals aquestos horrors i han passat per alt els horrors Nazis. En segon lloc durant aquestos 20 anys de, entre cometes, democràcia aquests governats s’han dedicat a lapidar tot el que tenia que veure amb la nacionalització de recursos, planificació econòmica, redistribució de la riquesa, mesures social, etc.  Tot això apel·lant a la inqüestionable economia de mercat i baix el paraigües de la cohesió social recorrent a l’idea de la gran pàtria d’orígens medievals, el nacionalisme imperialista dretà.

Recentment vaig visitar Eslovàquia, un d’aquestos països amb 20 any de democràcia formal on també el Partit Nacional Eslovac, partit adscripció filo nazi, va aconseguir a les últimes eleccions un percentatges de vots prou significatiu, el 5,5%, a més a més participa al govern de la República. Durant la meua xicoteta estància a Bratislava vaig percebre que tota la vida sociocultural del la ciutat estava impregnada d’aquesta component nacionalista excloent. Per tot arreu hi havien símbols i ressenyes al seu passat medieval i a la seua tradició cristiana ortodoxa. L’exaltació d’una rància noblesa principesca com a heroïna nacional i d’un passat esplendorós ratllava el ridícul. Tot això barrejat amb un occidentalisme individualista i consumista em va posar en alerta de les conseqüències que això podria portar. Per altre costat cap resta del seu  passat comunista. Aquesta situació m’ha fet pensar que les seues autoritat amb l’objectiu ideològic de cohesiona a la seua població ha posat la llavor per que en una situació de crisi com l’actual puga servir de cal de cultiu per a experiències ultraconservadores i feixistes.

En eixes reflexions anava quan el meu cap em va portar a les nostres terres recordant com els mitjans de desinformació i de generació de consens ens  adoctrinen en el ideari d’una “España Grande y Libre” amb la cobertura mediàtica dels esdeveniments  esportius de caràcter nacional, com la selecció espanyola de futbol, o els triomfs de Nadales, Pedroses i altres que defenen amb orgull els colors de la nostra “nacional” bandera, o quan aquest mateixos mitjans donen detalls del gran treball de les nostres governats per eliminar, de manera antidemocràtica als separatistes catalans o bascos  o detallen el paper central de la monarquia espanyola en el devenir de la nostra historia.

Ara que fins i tot experts juristes comencen a qüestionar la tan alabada transició espanyola definint-la com a potinera, dirigida, i claudicadora on mai s’ha rescabalat a les víctimes de terror feixista espanyol, on el establishment mai ha reconegut i mai ha condemnat als seus botxins, molts d’ells reciclats en aquesta democràcia, com  el nostre cap de l’estat o com el Fraga, president del PP, el Cuevas expresident de la CEOE,  el Martín Villa empresari d’èxit, o el Samaranch durant molts any president de la Caixa, em reafirme en l’idea de la recuperació de la memòria històrica com ha eina fonamental per lluitar ideològicament contra possibles eixides neofeixistes a les nostres terres. Tanmateix una ofensiva ideològica atacant d’arrels les respostes racistes, xenòfobes i individualistes la considere prioritària per contrarestar el fals ideari ultraconservador i feixista. Les dades són esgarrifoses i aquestos moviment estan prenen força més del que voldrien.

Tenim per tant, al meu parer, una urgent i ingent tasca com activistes de l’esquerra de combat en la lluita antifeixista que passa per la recuperació de la nostra memòria, la dels vençuts, i per una ofensiva ideològica a base de xerrades, debats i altres accions pedagògiques i educatives antifeixistes a les nostres comarques.

sergisinfondo-1 copia

Contra el canvi climàtic i per la justícia social. Canviem el món no el clima!

Declaració d’Esquerra Anticapitalista

Dimarts 27 d’octubre de 2009

cartell_canvi_climatic_cat_copia2-c9154

Evidència científica, irresponsabilitat              política

Des que l’IPCC (Panell Internacional Sobre Canvi  climàtic) va emetre el seu primer informe a principis dels 90, era evident que la comunitat científica assenyalava un greu problema ambiental que exigiria una resposta política proporcionada i urgent. Després de la publicació del seu quart informe, el 2007, les evidències acumulades eren tan paleses que avui, la tàctica del gran capital i dels governs no és ja desprestigiar les evidències  científiques, sinó prendre la iniciativa i fer del canvi climàtic un nou negoci i passar-li la factura a les víctimes de sempre: el planeta, els pobles del Sud, les classes treballadores del Nord i les generacions futures. L’últim informe del l’IPCC, publicat el 2007, és concloent pel que fa a això. Onze dels dotze anys més càlids des de 1850 s’han registrat entre 1995 i 2006. La temperatura global mitjana ha augmentat 0,74 ºC entre 1906 i 2005. Al mateix temps que la tendència a l’augment de la temperatura dels últims cinquanta anys pràcticament ha doblat la dels cent anteriors. L’increment de gasos d’efecte hivernacle, lluny de reduir-se, segueix creixent i ho fa a una velocitat major de la prevista.

A ningú se li escapa ja que el canvi climàtic es concreta en catàstrofes naturals cada vegada més intenses i habituals. És a dir, manifestacions meteorològiques cada vegada més extremes: onades de calor sufocants, sequeres extremes, desastroses inundacions, huracans com el Katrina o el de Birmània de 2008. Altres elements clau que està provocant l’escalfament global és un ascens del nivell del mar a tot el món, la reculada dels casquets polars, la desaparició de velles glaceres… Tots aquests fenòmens poden provocar salts qualitatius dramàtics pel que fa a reducció de la biodiversitat i a la desaparició d’ecosistemes sencers. És més, si depassem un cert llindar d’irreversibilitat, el canvi climàtic pot entrar en una espècie d’efecte bola de neu en el qual es generin emissions suplementàries de CO2, o que s’ocasionin també les anomenades “sorpreses climàtiques”, com les fuites de metà (CH4, un gas d’efecte hivernacle 20 vegades més potent que el CO2) emmagatzemat en el permafrost i en alguns àmbits marins, que dispararien el canvi climàtic i el farien incontrolable.

Tot això té una traducció immediata en la fragilització de la subsistència en els cinc continents: la desaparició de la pesca, dels conreus i d’altres activitats econòmiques constitueix una catàstrofe irreversible en molts països, sobretot del Sud. Evitar que les catàstrofes climàtiques concretes que s’estan multiplicant avui en el món mutin en una catàstrofe ecològica, econòmica, social i política, alhora global i permanent, encara està en les nostres mans, però el temps s’està esgotant.

Crisi capitalista, crisi climàtica

L’escalfament global es deu a més de dos-cents anys de crema de combustibles fòssils com a aliment del capitalisme industrial modern i, en menor mesura, a una reducció dels grans boscos capaços d’absorbir el CO2. El desenvolupament capitalista i la seva conversió en un sistema mundial s’ha basat sempre en la disponibilitat d’energia barata i altament contaminant: primer el carbó, després el petroli… L’energia barata ha estat imprescindible per a imposar una divisió mundial del treball i crear un mercat mundial de mercaderies i capitals. Però també perquè el capital pogués anar substituint força de treball per maquinària, béns d’equip i energia. La globalització ha consumat la internacionalització del capitalisme al preu d’haver desencadenat un desequilibri ecològic sense parangó en la història del planeta. Avui el capitalisme mundial està travessant una crisi profundíssima, només comparable a la dels anys trenta del segle XX. Aquesta crisi és una crisi de sobre-producció, en la qual les forces productives capitalistes han arribat a un nivell tal de producció i les relacions socials capitalistes han generat un grau de desigualtat tal -entre classes i entre pobles- que és impossible que es resolgui sense un repartiment radical de la riquesa, del treball i del temps que parteixi d’una reformulació radical de les necessitats humanes, de les prioritats de producció i d’una planificació democràtica capaç d’introduir una racionalitat social i ecològica totalment aliena a les forces cegues del mercat. És a dir, que la crisi actual no es pot resoldre d’una manera duradora –això és, sense repetir la fugida endavant neoliberal, que només ha aconseguit postergar durant trenta anys la depressió fent-la més profunda i brutal– en el marc del capitalisme. Seguint la vella fórmula de Marx, fa tants anys que el capitalisme mundial està madur per a construir el socialisme (l’ecosocialisme) que aquestes mateixes forces productives estan esdevenint forces destructives que amenacen el futur de totes les espècies, inclosa la nostra.

La resposta capitalista: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues

Doncs bé, la resposta capitalista, tant a la crisi com al canvi climàtic, és justament canviar quelcom perquè tot segueixi igual. Després d’haver legislat a favor del capital financer durant anys, els principals governs injecten quantitats astronòmiques de diners públics per a salvar les entitats que han precipitat la crisi… sense exigir a canvi ni tan sols una revisió de les seves polítiques. En el terreny del canvi climàtic estan obrint camps de negoci “verd” a multinacionals energètiques lligades a la gestió de l’energia nuclear i als hidrocarburs. En lloc d’assumir la seva responsabilitat en el canvi climàtic global, els països imperialistes han renunciat a modificar les seves economies per a limitar les seves emissions i han buscat subterfugis per a eludir aconseguir les reduccions a les quals es van comprometre.

Al mateix temps, intenten despistar-nos donant tota la culpa del canvi climàtic al creixement demogràfic al Sud (que, d’altra banda s’està reduint i, a més, té un impacte mínim a aquest nivell) i a la “voracitat” de les noves potències emergents.

Resumint, el gran capital vol aprofitar la crisi per a imposar noves deslocalitzacions, nous plans de “flexibilització” del treball, noves polítiques d’austeritat per a les classes populars, sense alterar gens ni mica un repartiment de la riquesa cada vegada més desigualitari i un model de producció i consum absolutament insostenible. És tasca de l’esquerra anticapitalista lligar la lluita per la defensa dels drets socials i la necessària reconversió ecològica de la indústria, de les fonts energètiques, dels sistemes de transport i de l’agricultura. No hi ha sortida verda a la crisi sense trencar amb la lògica capitalista, no hi ha sortida socialista a la crisi que no posi les bases d’una reconversió ecològica de l’economia i una reconciliació amb el planeta.

Canviem el món, no el clima: autogestió, sobirania energètica i repartiment de la riquesa!

El sistema capitalista mundial ha centralitzat la presa de decisions en un grapat de països (G8, G20, etc…) que intenten imposar la seva voluntat a tota la humanitat. El poder del mercat mundial limita als pobles a l’hora de decidir el seu futur polític i econòmic. És impossible canviar de rumb sense trencar amb el mercat mundial i les seves imposicions, així com amb les institucions de la “governança” mundial (Banc Mundial, FMI, OMC). El futur passa per una transferència de tecnologies netes als països empobrits i per la lluita per la sobirania alimentària, energètica i política dels pobles.

El control de les fonts d’energia fòssil i nuclear ha estat lligat històricament a la lluita per l’hegemonia militar, política i econòmica de les grans potències. El desenvolupament d’energies alternatives (en la seva majoria directa o indirectament relacionades amb l’energia solar), la creació d’economies més auto-centrades regionalment que demandin menys mobilitat i consum energètic (que no autàrquiques) i l’accés dels camperols a la terra en ruptura amb el latifundisme i les multinacionals agroalimentàries permet un major grau de descentralització i d’autogestió pels pobles. Les grans decisions econòmiques han de recaure en els principals interessats: els pobles.

Per un “comunisme solar”

Necessitem reorientar la despesa pública per a iniciar una reconversió ecològica de la indústria i crear noves ocupacions que cobreixin necessitats socials i/o mediambientals que han d’expandir-se enfront de les satisfetes per la societat de consum: salut, educació, oci i cultura, atenció a la tercera edat o a la infància, recuperació d’espais públics urbans i naturals… I tot això amb una reducció del temps de treball que ens permeti repartir l’ocupació i la riquesa. El cost de no actuar enfront del canvi climàtic s’estima en pèrdues del PIB mundial entre el 5 i el 20%, el cost de l’actuació en l’1%. Es necessiten potentíssimes inversions públiques per tal de modificar en profunditat els sistemes de mobilitat imperants. Per a això hem de fer una crítica demoledora al model de creixement basat en el monocultiu del totxo del PP i del PSOE en els 10 anys anteriors.

Un model que ha constituït un veritable ecocidi i que, quan ha arribat el seu lògic esgotament, ha deixat a milions de treballadors i treballadores endeutades i a l’atur i a una petita minoria amb les butxaques ben plenes. Hem construït models difusos de ciutat on la satisfacció de les necessitats més elementals requerien de la mobilitat privada, devorant més i més sòl. Es tracta d’iniciar doncs una reconversió basada en una nova cultura del “bon viure” a l’abast de tots i reconciliable amb el planeta, abandonant models importats i superant la tirania de la societat de consum. Però la potenciació de la investigació i l’aplicació de noves fonts energètiques netes juga un paper estratègic en la reducció dràstica de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Avui el lobby nuclear torna a la càrrega defensant aquesta forma d’energia tan perillosa com econòmicament ruïnosa per a les butxaques dels usuaris i contribuents. És impossible substituir els combustibles fòssils per producció d’energia nuclear. Aquesta font només cobreix entre el 3 i el 4% de l’energia que consumeix el planeta. L’única forma de reduir la dependència dels combustibles fòssils és desenvolupar energies alternatives directa o indirectament relacionades amb aquesta megacentral energètica gratuïta, duradora i segura que es diu Sol. Però el desenvolupament de les energies alternatives ha de fer-se tot creant un veritable servei públic energètic amb gestió democràtica i transparent de les empreses que operen avui dia en l’Estat espanyol.

El clima no està en venda! Escalfem el clima de les mobilitzacions socials

La ciutadania no pot confiar en governs ni multinacionals per a salvar el clima, ja que són part del problema, no de la solució. Tampoc cal creure en solucions tecnològiques màgiques que resolguin el problema sense modificar en profunditat el model socioeconòmic. El canvi climàtic no és una fatalitat “natural”, sinó una catàstrofe social. Certament, els canvis en els hàbits individuals són necessaris per a reduir el malbaratament i el consum desmesurat, però són totalment insuficients per a canviar el model de producció i de consum, tot i que representen la llavor d’una societat nova. Això només és possible construint un ampli moviment social que uneixi en un mateix combat la reconversió ecològica de l’economia i la defensa i ampliació dels drets socials.

El canvi climàtic és el fenomen que sintetitza tots els grans problemes ambientals del nostre temps, que ens obliga a buscar una alternativa coherent de conjunt al capitalisme i, per tant, permet federar les campanyes ecologistes més o menys disperses que coneixem i teixir una aliança entre aquestes i el moviment obrer organitzat que resisteix a la crisi capitalista. És fonamental implicar al màxim d’organitzacions sindicals i comitès d’empresa en aquesta lluita, sobretot als sectors que entenen que la defensa dels llocs de treball no ha de fer-se a costa de mantenir indústries antiecològiques, sinó lluitant per una reconversió ecològica de conjunt. Tot apunta que les tecnologies netes són molt més intensives en treball que les convencionals. Una producció i transports descarbonitzats –i, per descomptat, una economia ambientalment sostenible– generaran un major volum de llocs de treball que els existents actualment. Però pot haver desfasaments temporals o espaials entre les ocupacions perdudes i les ocupacions generades, per això és necessari que l’esquerra i el moviment sindical s’anticipin i identifiquin:

a) Les conseqüències adverses que es poguessin derivar en cada sector i en cada país, sobretot en relació amb l’ocupació i la justícia social i territorial.

b) Les opcions més eficients i menys costoses en termes socials.

c) Les oportunitats que es puguin derivar per al desenvolupament d’una nova economia.

Per tot això, és fonamental que l’esquerra anticapitalista impulsi àmplies plataformes contra el canvi climàtic, en totes les localitats i barris. És necessari mobilitzar-se per a anar a la manifestació de Barcelona el pròxim 31 d’octubre i que es vagin preparant en els diversos territoris manifestacions descentralitzades el 12 de desembre, data clau per a desenvolupar una mobilització internacional en defensa del clima, coincidint amb la cimera de Copenhaguen.

Aquí els governs seguiran buscant excuses per a postergar les mesures radicals de reducció d’emissions que la majoria dels científics creuen ineludibles. Tot això es concretarà en una renegociació dels termes del comerç de drets d’emissió. La nostra consigna ha de ser molt clara: “responsabilitat conjunta però diferenciada” en la lluita contra el canvi climàtic. És a dir, que les reduccions més dràstiques han de ser obligatòries i proporcionals als qui avui més polucionen, però també històricament més han polucionat. Els països que més han de reduir les seves emissions són els més desenvolupats. Per això exigim que la cimera adopti, entre unes altres, les següents decisions:

• Dràstica reducció d’emissions mundials de CO2 per a evitar passar el temible límit d’increment de 2ºC de la temperatura mitja i, per a això, les emissions globals han d’experimentar una inflexió a la baixa a partir de 2015. En conseqüència, els països industrialitzats haurien de reduir el 2020 les seves emissions per sota del 40% respecte als nivells de 1990. Aquesta reducció ha de donar-se a l’interior de cadascun d’aquests països de forma obligatòria i sense recórrer a la compensació per inversions en tercers països. S’ha d’assolir la reducció de la demanda d’energia primària en un 20% respecte a 2005 per a 2020, aconseguir que la contribució de les renovables a l’energia primària assoleixi el 30% el 2020 i el 80% el 2050 respecte als nivells de 1990.

• Impulsar un nou model de generació de l’electricitat de manera que les energies renovables cobreixin el 50% de la producció el 2020 i el 100% el 2050.

• Donar suport el trànsit a una economia lliure de carboni dels països empobrits mitjançant més i millors ajudes per a mitigar i prevenir els efectes del canvi climàtic. Això implica crear un fons d’adaptació per als països empobrits, que s’alimenti de la fiscalitat sobre els combustibles fòssils i nuclears en els països industrialitzats i també facilitar la transferència de tecnologies netes de les metròpolis imperialistes als països empobrits, com a pagament del deute ecològic.

• Reforma radical dels anomenats Mecanismes de Desenvolupament Net (MDN) que inclogui el cessament de la comercialització de reduccions d’emissions estratègiques i permanents. Rebutgem els projectes que poden a més causar nous danys ambientals i socials, com els basats en l’energia nuclear, les grans obres i instal•lacions hidroelèctriques, la deforestació per a canviar els usos del sòl i la captura i emmagatzematge geològic del carboni.

• Impuls d’un nou model de mobilitat sostenible mitjançant el transport terrestre de persones i mercaderies públic col•lectiu i majoritàriament electrificat, així com la reducció i racionalització del transport marítim i aeri.

• Canvi a un model productiu l’objectiu del qual sigui la producció neta, mitjançant canvis també en matèries primeres, processos, organització del treball i tecnologies.

• Assegurar la transició justa mitjançant la protecció de la qualitat de vida dels treballadors i dels sectors més vulnerables, així com la protecció de l’economia de les comunitats (diversificació econòmica, recursos públics…). Exigim que el Govern espanyol, que no va més enllà de les proclames, defensi a la cimera de Copenhaguen i durant la futura presidència espanyola de la Unió Europea les mesures proposades.

La classe obrera no és aliena a la solució que se li dóni dels problemes ambientals associats a l’escalfament per emissió de Gasos d’Efecte Hivernacle. Ha de tenir veu en el diagnòstic i en les alternatives.

SALVEM EL CLIMA, NO ELS BANCS!

Charla en Aspe

CIMG2490

El pasado 17 de octubre en la Sala Talleres de la Casa del Cisco de Aspe, tuvo lugar la Charla-debate sobre la CRISIS que organizó Asonada Popular.

El invitado, Andreu Coll, Licenciado en   Humanidades y redactor de la revista de debate político “Viento Sur”, comenzó su charla explicando el por qué de esta crisis y cuáles son las medidas de urgencia que podemos adoptar para intentar paliarla, dejando después un espacio para las dudas y el debate.

Posteriormente, Ximo y Sergi ofrecieron información sobre el colectivo de Asonada Popular, cuáles son sus objetivos y sus posible líneas de actuación en la localidad, invitando así a los asistentes a participar en este proyecto.

Andreu comenzó explicando que si no se realiza un repaso previo a  la lógica general de funcionamiento de nuestra socie­dad, así como las principales características de las últimas décadas  no se podrá entender en toda su extensión   la actual crisis. La primera es la contradicción de la lógica del sistema capitalista (obtención de rentabilidad). En una economía capitalista la inversión depende de que los capitalistas obten­gan rentabilidad “suficiente” para seguir invirtiendo y produciendo. Por tanto no se produce cuando es socialmente necesario, ni se produce lo que es socialmente más importante producir, sino cuando es rentable hacerlo y aquellas mercancías cuya producción va a permitir obtener ciertos be­neficios con respecto al capital invertido.  Inevitablemente esta lógica lleva por sí misma a una sobreinversión (la inversión necesaria para seguir produciendo beneficios es mayor que los beneficios obtenidos). Esta contradicciones son a lo que Marx se refiere con la expresión de “ley del descenso tendencial de la tasa de ganancia”, según la cual, la tasa de beneficio de la economía presenta factores estructurales que tienden a reducirla. Llegado el momento la sobre-inversión hace caer la rentabilidad y esto satura los mercados. Esta fue la consecuencia de la Gran Depresión de los años 30.

Entre finales de los años ‘60 y principios de los ‘70 la contradicción básica del capital eclosiona en otra  grave crisis de rentabilidad después del crack bursátil del 29. En los países desarrollados el capital no es capaz de obtener la tasa de rentabilidad que “necesita” para seguir funcionando. Esta crisis pone fin a un largo período de crecimiento eco­nómico iniciado en los países desarrollados tras la Segunda Guerra Mun­dial.  El fracaso del keynesianismo capitalista es ya es una hecho consumado. El desempleo y la inflación han comenzado a crecer; los flujos de comercio internacional se reducen sensiblemente. En la primavera de 1970 se suceden crisis bursátiles en varios países, el Sistema Monetario Internacional establecido en Bretton Woods, colap­sa.

En este contexto se produ­ce una ofensiva ideológica, económica, social y política por parte de las clases dominantes: el neoliberalismo. Su objetivo, restablecer la tasa de ganancia de un modo radical. Con medidas como  la privatización de Servicios Públicos, la desregulación del mercado de trabajo y la apertura de mercados y globalización de los mismos.

Estos años de neoliberalismos han propiciado  la financialización.   Un nuevo patrón de acumulación en el cual la realización de beneficios tiene lugar fundamentalmente a través de los canales financieros, en lugar de a través del comercio y la producción de mercancías, lo que los economistas han definido como Capital ficticio. Se consolidad una rentabilidad exorbitante de los grandes capitales que no se reparten entre los trabajadores  al mismo tiempo que  se concentran de recursos en unos pocos bancos.

El nuevo recetario neoliberal se refugia en las nuevas tecnologías y en el  sector inmobiliario.  Al existir una enorme liquidez de la banca dan  créditos baratos que repercute en un  endeudamiento brutal de las familias, pues las ganancias no han influido en la tendencia a la baja de los salarios de los y las trabajadoras,  se llega a la dictadura del crédito.

El Hundimiento del mercado financiero internacional primero fue generado los  Bancos de EE.UU. La  Banca de inversión Yanqui vendó derivados financieros en los que se mezclaban hipotecas basura y otras de más solvencia y en todo  el mundo se generó una desconfianza  interbancaria. Al mismo tiempo  los  bancos  no prestan  dinero a empresas y particulares sino que intenta tapar sus propios agujeros, ahogando el consumo y la producción de empresas solventes.

Mientras en época de bonanzas se criticaba la intervención del Estado en la economía, es ahora impulsada para rescatar a aquellas instituciones financieras que se enriquecieron espectacularmente durante la burbuja especulativa. Su máxima es “socialismo para los ricos y capitalismo para los pobres”. La pregunta que cualquiera se plantea a continuación es: ¿porqué estas medidas se adoptan para salvar a los bancos que han precipitado esta crisis, y además sin exigir ni tan siquiera un cambio de política, y no para satisfacer las necesidades básicas y garantizar la cobertura social de quien la está sufriendo en sus carnes? Estas medidas suponen una tremenda transferencia de rentas desde las arcas públicas (con los impues­tos sobre los trabajadores) hacia las entidades financieras, sin garantía de una posterior reposición. El estado no intervino en su momento para socializar las ganancias.

Pero esta no es la primera ni la última crisis: Méxi­co  en 1994, crisis asiática en 1997, crisis rusa en 1998, cri­sis argentina en 2001, crisis de la burbuja internet en 2001, crisis de las subprimes en 2007…

Pero aunque hasta la fecha, el sistema dólar (Wall street) había conseguido desviar las crisis a la periferia mediante el control de la arquitectura financiera internacional, esta crisis es cualitativamente diferente ya que se ha generado en el corazón mismo del capitalismo mundial: EEUU y UE. Muchos análisis parecen coincidir en que hemos entrando en una segunda gran depresión del capitalismo mundial. Estamos ante una crisis global; Crisis económica, Crisis ecológica (Cambio climático), Crisis alimentaria y privatización y guerra por los  recursos (agua). Y con el peligro de una salida dictatorial de las misma.

Para finalizar, Andreu propuso algunos ejes programáticos y medidas de urgencia para combatir la crisis. Luchas de resistencia lo más amplias posibles y construir un referente anticapitalista independiente del Social-liberal teniendo como ejes el parto de la riqueza y el cuestionamiento de la propiedad privada de los medios de producción.

Esto se podría concretar en la prohibición de los despidos, reducción de jornada laboral, reconversión ecológica de la economía, fiscalidad progresiva, fin de los regalos fiscales a la burguesía, regulación del sistema financiero y creación servicio público financiero único (transparente y bajo control social) y nacionalización bajo control obrero.

Todo esto es papel mojado  sin movimiento de masas. La crisis capitalista puede sacar lo peor o lo mejor. El camino es la lucha o el sálvese quien pueda.

DSC00172

Para finalizar Ximo i Sergi comentaron como, Asonada Popular, se plantea una unión de fuerzas pensada para llevar a cabo diferentes luchas en la localidad. Estas luchan estarían enfocadas a la lucha contra el desempleo (asamblea de parados), luchas medioambientales, antifascismo y diferentes problemas sociales que afectan a los ciudadanos.

asonadapopular@gmail.com

Xerrada – debat a ASP

charlaaaaaaaaaa

Concentración contra la pobreza – 17 octubre, Murcia

2009cartel_pobreza_cero

PROGRAMA SEMANA CONTRA LA POBREZA 2009

MARTES 13

19:00 H. PROYECCIÓN Y DEBATE DE LA PELÍCULA “LA DIGNIDAD DE LOS NADIES”

Alejandro García y Teresa Vicente, Profesores de la Universidad de Murcia. Los argentinos Martín Han Stutz Lucca, Licenciado en Historia y el médico Ernesto Martín Stutz Somma.

Modera: Pablo Jimenez de Ingeniería sin Fronteras

Lugar: Aula Antonio Soler, Campus de la Merced.

VIERNES 16

20:00 H. ENCENDIDO DE VELAS. 0,7 y POBREZA CERO

Lugar: Plaza Cardenal Belluga.

SÁBADO 17

19:00 H. CONCENTRACIÓN Y “LA TOMA” SIMBOLICA DEL BANCO DE ESPAÑA Y LA DELEGACIÓN DE HACIENDA

Lugar: Plaza Santo Domingo

MARTES 20

18:30 H. MESA REDONDA “LA IGUALDAD SOCIAL”

Joaquín Sánchez, Alianza Regional Contra la Pobreza.

Antonio Galindo, Técnico responsable de la Plataforma Contra la Exclusión Social EAPN.

Antonio Losa, Profesor de Economía de la Universidad de Murcia.

Josefina Pérez, Profesora de Filosofía y miembro de la Comisión 8 de marzo, Plataforma Feminista de la Región de Murcia.

Coordina y modera Teresa Vicente, Profesora de Filosofía del Derecho de la Universidad de Murcia.

Salón de Grados de la Facultad de Derecho.

Alianza Regional Contra la Pobreza

Avanzar en la lucha, construir una alternativa anticapitalista

Declaración de Izquierda Anticapitalista

3291045204_99c6245312_mPor Izquierda Anticapitalista

Se cumple ahora un año del crack bursátil de Wall Street y del estallido de la “gran crisis” del 2008. Un año después, asistimos a un auténtico bombardeo político y mediático, en el Estado español y en todo el mundo, acerca del fin de la crisis. “Lo más duro ya pasó y ya vemos la luz al final del túnel”. Éste es el mensaje del gobierno Zapatero y de los principales gobiernos del mundo. La realidad es, sin embargo, bien distinta.

La crisis va para largo

Aunque es cierto que hay un repunte de la actividad económica, este hecho no puede ser interpretado en absoluto en clave de “salida de la crisis”, sino, a lo sumo, como un breve periodo de bonanza (los repuntes coyunturales son fenómenos habituales en las grandes crisis económicas) dentro de una profunda crisis sistémica internacional económica, financiera, social, ecológica, energética y alimentaria.

En estos momentos, las principales economías del mundo están funcionando gracias a las ayudas públicas. Tales apoyos estatales son de una amplitud extraordinaria, algo nunca visto hasta la fecha. Se ha permitido, contraviniendo sin rubor alguno la ortodoxia neoliberal, que aumentaran los déficits públicos. Ejemplos paradigmáticos de ello son los de países como EEUU, Gran Bretaña o Francia. También se han inyectado en las economías enormes cantidades de dinero a través de los denominados “planes de relanzamiento” (787.000 millones de dólares en los EEUU, 585.000 en China, una cantidad equivalente al 3,2% de su PIB en Alemania). Estas medidas económicas se han puesto en marcha de manera simultánea en EEUU, Europa y Asia, permitiendo así un aumento de las exportaciones y produciendo fenómenos como el incremento de la venta de vehículos a través de las denominadas “primas de renovación”. Así se explica, en buena medida, la aparente “recuperación económica” que se publicita a bombo y platillo.

La respuesta a la crisis económica por parte de los principales gobiernos y organismos internacionales, con el G20 a la cabeza ahora reunido en Pittsburgh, han buscado transferir el coste de la crisis a los sectores populares, socializar pérdidas y apuntalar los cimientos del modelo económico, sin cambios significativos del mismo, más allá de la corrección de algunos “excesos” negativos desde el punto de vista del propio funcionamiento del sistema.

Las falacias del supuesto “giro a la izquierda” de Zapatero

Agobiado por el impacto de la crisis, el gobierno de ZP está intentando vender falsamente un supuesto giro a la izquierda, utilizando como argumentos la ampliación al 1 de enero de 2009 del período considerado para que las personas en paro sin otras prestaciones reciban una ayuda de 420 euros durante un semestre (unas migajas, parches que no van a la raíz del problema), la próxima reforma fiscal y la Ley de Economía Sostenible, entre otras medidas.

La realidad es que la política económica y social de ZP ha ido en perfecta consonancia con las respuestas dominantes en la Unión Europea (UE) y en los países del G20, preocupados sólo por realizar las reformas necesarias para el buen funcionamiento del sistema bancario y financiero, y limitándose a la retórica cuando se trata de tomar medidas reales como la supresión de los paraísos fiscales y otras. Ninguna de las recientes medidas del gobierno suponen un cambio de orientación, más allá de pequeñas medidas que sirvan de colchón amortiguador del impacto de la crisis, para evitar el estallido de tensiones sociales. Al mismo tiempo, el gobierno prosigue con su proyecto de reforma de la ya de por sí impresentable Ley de Extranjería, que sólo va a significar un aumento de la presión sobre la población inmigrante, en sintonía con las políticas de los países más reaccionarios de la UE. Tampoco se esperan buenas noticias en el terreno de la reforma de la Ley del aborto que, una vez más, estará muy por debajo de lo necesario y de la legítima satisfacción de los derechos de las mujeres.

Tampoco hay rastro alguno de “giro a la izquierda” respecto a los derechos de las naciones sin Estado. No sólo continúa la invocación sacrosanta a la Constitución como garante de la “unidad de la patria”, enarbolada para desautorizar episodios como el de la consulta de Arenys de Munt, sino que el gobierno fuerza interpretaciones restrictivas del los propios marcos legales vigentes, como se ha visto en el culebrón pasado sobre la negociación de la financiación autonómica, en particular en el caso de Catalunya. Todo ello en un contexto donde la esperada sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut podría ser la guinda que culmine esta dinámica

Respecto al conflicto vasco, sigue la política de siempre de búsqueda de una salida policial al mismo que niega el derecho a la autodeterminación del pueblo vasco y conculca derechos fundamentales a través de la Ley de Partidos (cuya derogación seguimos exigiendo) y los diversos macro-procesos judiciales, como el de Egunkaria que se iniciará próximamente.

En el terreno internacional, a pesar de la retórica de la “Alianza de Civilizaciones”, no sólo prosigue la presencia militar en Afganistán, sino que el contingente militar ha aumentando, apoyando la farsa democrática del gobierno corrupto de Hamid Karzai, un gobierno “made in USA”. Y el apoyo a las multinacionales españolas, cuyo lamentable papel en el terreno ecológico y social es conocido, en sus inversiones en el extranjero sigue inquebrantable. Pocas políticas de izquierdas encontramos en este ámbito.

La respuesta social frente a la crisis

La crisis está golpeando muy fuerte sobre el conjunto de las y los asalariados y los sectores populares en el Estado español y en la Unión Europea. Ante este impacto brutal las resistencias sociales han sido de momento bastante limitadas. En varios países de la UE ha habido luchas significativas y algunas de ellas también en el Estado español. Pero, globalmente, la respuesta colectiva ha sido desigual y débil. Las luchas son puntuales y, a menudo, se encuentran aisladas, lo que permite que sean derrotadas con facilidad o que sólo consigan una parte mínima de los objetivos relativos al mantenimiento de los lugares de trabajo, de los niveles salariales y de las condiciones de trabajo.

Existen dificultades para traducir el rechazo creciente al actual sistema económico y el malestar acumulado en luchas sociales y en autoorganización por abajo. A pesar de ello no hay que hacer lecturas pesimistas de la situación. Estamos ante una primera fase, en una primera etapa de la crisis. El potencial de resistencia social frente a los intentos de hacer pagar el coste de la crisis a los sectores populares es real.

Avanzar en las resistencias sociales

Ante este escenario, la principal tarea de la izquierda anticapitalista es impulsar una repuesta social, amplia y unitaria, a los intentos de que la crisis la paguemos todas y todos y plantear demandas que rompan con la lógica del capital. Hay que trabajar para organizar desde abajo las respuestas, fomentar los lazos entre las luchas para evitar que queden aisladas y crear marcos de confluencia, para acabar con la inercia derrotista existente en estos momentos.

La política de concertación de los grandes sindicatos es, desde este punto de vista, un grave error estratégico que legitima políticas anti-sociales y dificulta la organización de las y los asalariados. Desarrollar un sindicalismo combativo y alternativo, en los centros de trabajo y en el territorio, en alianza con los movimientos sociales es un reto estratégico de primer orden.

Es preciso reforzar las luchas cotidianas, en los barrios, centros de trabajo y en las empresas en lucha, como Nissan u otras, y defender los servicios públicos, siguiendo la estela de las movilizaciones del curso pasado en la sanidad en Madrid o en la enseñanza en Catalunya contra la LEC. Movilizaciones unitarias contra la crisis como la convocada en Sevilla para el próximo 4 de octubre son ejemplos también a potenciar. La lucha contra la mercantilización de la universidad, tan visible a comienzos de este año con los encierros universitarios, debe seguir siendo igualmente otra tarea central. La perspectiva de caminar hacia una Huelga General contra la crisis, debe de ser una tarea central impostergadle para este curso político en donde todos los indicadores auguran que el paro rebasará el 20% de la población trabajadora. Las pequeñas victorias y la conexión de las luchas en curso y por llegar deben de ser el camino a seguir de cara a alcanzar este objetivo. Asimismo, hay que denunciar la propuesta de reforma de la Ley de Extranjería que prepara el gobierno ZP, para seguir apretando las tuercas a las y los inmigrantes, en un momento donde este colectivo aparece como el chivo expiatorio de la crisis y como blanco para desviar el malestar social de las y los asalariados “autóctonos”. Tejer puentes entre las y los trabajadores inmigrantes y los “autóctonos” es un objetivo estratégico de primer orden para evitar el auge de opciones reaccionarias y populistas frente a la crisis. ¡Ni reforma, ni Ley de Extranjería! ¡Ningún ser humano es ilegal! Frenar el avance de las políticas y los discursos xenófobos, aquí y en Europa, debe ser un deber de todas aquellas organizaciones que se precien en llamar de izquierdas.

La lucha por el derecho al aborto libre y gratuito dentro del sistema sanitario público seguirá siendo importante en los próximos meses ante la reforma de la Ley que prepara el gobierno. Hay que seguir revitalizando al movimiento feminista, uniendo la lucha por los derechos sexuales y reproductivos de las mujeres, y contra la violencia de género, con la denuncia del impacto de la crisis sobre las mujeres. En este sentido, las jornadas que celebrará este movimiento en el mes de diciembre en Granada, conmemorando el 30 aniversario de otras celebradas en esa misma ciudad y que marcaron un punto de inflexión en la coordinación y unidad del feminismo crítico, son una cita clave en este último trimestre del año.

Junto con todas estas luchas en los próximos meses hay varias movilizaciones e iniciativas sociales previstas, cuyo éxito es muy importante para avanzar en la re-movilización social en todos los terrenos y temáticas.

En el terreno internacional, es preciso recordar las iniciativas en marcha en varias ciudades por parte de plataformas contra la guerra para pedir la retirada inmediata de las tropas españolas en Afganistán, una guerra cuyo verdadero rostro cada vez es más evidente. ¡Tropas fuera, ya! ¡OTAN no!

Asimismo, hoy más que nunca es preciso reforzar la solidaridad con los pueblos de América Latina, contra la ofensiva de la derecha continental y contra las actividades de las multinacionales españolas y europeas en este continente. Ahora que Honduras vive momentos políticos decisivos para el desenlace del golpe de Estado, es necesario aumentar la presión social para el aislamiento internacional del gobierno golpista y su revocación. Un momento clave serán las movilizaciones preparadas en varias ciudades del Estado para el próximo 12 de octubre, en denuncia de la política imperialista de la UE, y del (neo)colonialismo, siguiendo la convocatoria lanzada en el pasado Foro Social Mundial de Belem para celebrar durante esta jornada el “Día de la Pachamama” (Día de la Madre Tierra) a propuesta del movimiento indígena

En el marco de la actual crisis sistémica, una de cuyas manifestaciones más graves es la crisis ecológica global, la lucha contra el cambio climático es una prioridad estratégica para la izquierda anticapitalista. Frente a las soluciones tecnocráticas y a los intentos de promover un capitalismo verde, hoy más que nunca hay que defender una alternativa ecosocialista y una ruptura con el paradigma dominante. Por ello, la movilización internacional prevista para el 12 de diciembre, en ocasión de la cumbre sobre el clima de la ONU en Copenhague, es una fecha muy importante. Igualmente, a modo de preparación, hay que reforzar las movilizaciones unitarias previstas en Barcelona a comienzos de noviembre, en ocasión de la Conferencia internacional sobre cambio climático que tendrá lugar en la ciudad del 2 al 6 de noviembre, previa a la cumbre de Copenhague. Tenemos la ardua tarea de explicar que los principales afectados por los efectos del cambio climático son y serán las clases populares de los países del Sur, pero también de los países del Norte, no se puede postergar más una acción decidida por transformar el modelo de producción, distribución y consumo poniendo en cuestión el paradigma actual de crecimiento y desarrollo.

La convocatoria de Foros Sociales simultáneos en varios lugares del Estado a finales de enero, siguiendo la convocatoria internacional del Foro Social Mundial, puede ser una buena ocasión para juntar luchas, aunar voluntades e ir tejiendo complicidades, así como un trampolín para organizar la respuesta a la presidencia española de la Unión Europea, en el primer semestre de 2010. Ésta será utilizada por el gobierno Zapatero como una operación de propaganda para intentar relanzar su gobierno. Durante estos seis meses se celebrarán multitud de cumbres y reuniones oficiales, ante las cuales es preciso organizar una respuesta colectiva, unitaria y movilizadora, como ya sucedió en el semestre europeo de 2002, cuando el gobierno de Aznar se encontró con movilizaciones por todo el Estado que fueron abonando el terreno para la convocatoria de la Huelga General de junio de ese año. De todas las citas oficiales, la cumbre UE-América Latina en mayo en Madrid será el momento estrella. Una buena ocasión para denunciar la política imperialista de la UE, el nefasto papel de las multinacionales españolas en el terreno ambiental y social en América Latina y la ofensiva de la derecha latinoamericana en el continente.

Construir una alternativa anticapitalista

Junto con la resistencia social, desde Izquierda Anticapitalista pensamos que es necesario seguir dando pasos en la construcción de una alternativa anticapitalista. Ante una izquierda dominante inservible como herramienta de transformación social es preciso construir nuevos instrumentos de lucha. No hay ninguna vía rápida ni fórmula preestablecida, pero es necesario seguir avanzando en esta dirección.

Junto con el desarrollo de nuestro proyecto, desde Izquierda Anticapitalista seguiremos dando pasos para establecer relaciones de colaboración con otras fuerzas de la izquierda anticapitalista, alternativa y combativa, de cara a caminar hacia la conformación de un polo de izquierda anticapitalista. Así, a escala estatal queremos mantener relaciones de colaboración con fuerzas como la organización En Lucha y dialogar con las diferentes fuerzas combativas que estuvieron presentes en las elecciones europeas. También queremos profundizar nuestra relación con muchos de las y los activistas y militantes asociativos y de movimientos sociales hoy no organizados políticamente y que constituyen el grueso de la izquierda militante en el Estado español. Poco a poco, hay que explorar las vías para poner en pie una alternativa anticapitalista en el Estado español útil para los sectores populares y que pueda desafiar a la izquierda dominante institucionalizada.

Finalmente, frente a la Europa del Capital, la respuesta de la izquierda anticapitalista debe organizarse a escala continental. Por ello, desde Izquierda Anticapitalista seguiremos impulsado los encuentros de la izquierda anticapitalista europea, promovidos por organizaciones como el Nuevo Partido Anticapiatlista (NPA) francés, el Bloco de Esquerda de Portugal o Sinistra Critica en Italia. La crisis requiere una respuesta coordinada a escala internacional y dar pasos firmes en la articulación de una alternativa global.

Avanzar en la lucha y construir una alternativa anticapitalista, tales son los retos que tenemos para los próximos meses.

24 de septiembre de 2009

Nace ASONADA POPULAR en Aspe

5429664

ASONADA POPULAR

Es un espacio de libre asociación que se opone al neoliberalismo y socialiberalismo económico y social hoy dominante, a la mercantilización del mundo por el capital y a cualquier forma de imperialismo. Nace de la iniciativa de un grupo jóvenes y no tan jóvenes activistas de diferentes corrientes de  izquierdas  que pretenden, aquí en Aspe,  luchar de manera local contra el actual proceso de globalización neoliberal dirigido por las grandes corporaciones multinacionales y algunos gobiernos e instituciones internacionales, nacionales y locales  que actúan al servicio de sus intereses y que como corolario acelera la concentración de la riqueza, incrementa las desigualdades, causa guerras, produce fenómenos de marginalización económica, exclusión social y cultural, deteriora y destruye el medio ambiente, restringiendo los derechos y libertades individuales y colectivas.

Es un  espacio abierto de encuentro, plural y diversificado, cívico y solidario, no gubernamental y no partidario. Un espacio de encuentro para la reflexión, el debate democrático de ideas,  el intercambio de experiencias, la elaboración de propuestas y la articulación de acciones comunes eficaces.

En Aspe se lleva mucho tiempo sin luchas en torno a  reivindicaciones sociales, laborales, de género, culturales, ciudadanas, contra la exclusión, por los derechos políticos de los aspenses y por la paz, luchas que habrían de expresar el profundo malestar cívico con el modelo de convivencia y crecimiento que propugna la globalización neoliberal y el capital, encarnada por el PP y todos los partidos políticos  y sindicatos que no cuestionan este modelo.  Es la hora de una decidida voluntad de cambio por parte de la ciudadanía.

ASONADA POPULAR quiere poner su granito  de arena para reactivar esta voluntad de cambio.

ASONAR : UNIR, JUNTAR

asonadapopular@gmail.com

Presentació de l’informe sobre la Tortura a l’Estat Espanyol 2008

cartell tortura_

Amb Hondures, amb tota Amèrica Llatina

homLes organitzacions socials, polítiques i solidàries sota signants, davant del curs del cop d’estat a Hondures i el projecte imperialista d’instal.lar bases militars a Colòmbia per ofegar l’esperança de llibertat i emancipació en el conjunt d’Amèrica Llatina, declarem:

1. El nostre ple suport a la tornada immediata i sense restriccions de Manuel Zelaya i la restitució de l’ordre constitucional, sense condicions a Hondures. Tant mateix, exigim el càstig als culpables del cop d’estat i el no qüestionament de la sobirania popular per decidir lliurement el seu futur, mitjançant referèndum, consulta o qualsevol mitjà democràcia participativa.

2. Denunciem el cinisme practicat pel govern d’EEUU i els seus satèl•lits en l’OEA amb una política que parla de reconeixement de la constitucionalitat de la presidència de Zelaya mentre mantenen acords, converses amb els colpistes i tot tipus de maniobres dilatòries destinades a desmobilitzar el formidable moviment de resistència que s’ha despertat a Hondures coordinat pel Front Nacional de la Resistència al cop d’estat.

3. Considerem que tot això forma part d’una decidida ofensiva de l’imperialisme nord-americà i les transnacionals contra els països de l’Alba i totes les forces progressistes d’Amèrica Llatina per preservar la seva hegemonia, els tractats de lliure comerç i els seus interessos de privatització i explotació de recursos.

4. Rebutgem la campanya de falses acusacions i mentides, curiosament coordinades, contra El Govern d´Equador i el de Veneçuela provinents d’EEUU, el major consumidor de drogues del món i gracies al seu govern, Colòmbia el major productor, amb el seu narcopresident Uribe al capdavant. Els principals actors del narcotràfic, tenen el valor de parlar de fracàs de la política antidroga a Veneçuela. Tot això, sol a fi de justificar la presència militar nord-americana a la zona: el “Pla Colòmbia”

5. Alertem a l’opinió pública sobre la gravetat que Colòmbia es converteixi en el portaavions més gran de la història amb la instal•lació de fins a set bases nord-americanes, amenaçant, ja sense embuts, la sobirania de tots els països Llatinoamericans. Suposa un pas gravíssim en la internacionalització del seu conflicte intern i amenaça amb desestabilitzar la regió amb una provocació d’imprevisibles conseqüències.

6. Denunciem a totes les transnacionals de la comunicació, des de CNN al grup Prisa i tota la xarxa de Canals de TV, diaris i a emissores pertanyents a les oligarquies locals, amb el seu “cartel” el SIP (Societat Interamericana de Premsa) que combinen la desinformació amb la calúmnia a fi d’establir una realitat virtual vers l’opinió pública mundial com a base per poder desenvolupar la seva ofensiva militar.

7. Ens comprometem a desenvolupar tot tipus d’accions solidàries, des d’ara, i de la forma mes coordinada possible per respondre de forma contundent a qualsevol tipus d’agressió.

Contra les oligarquies, el cop feixista a Hondures i l’amenaça imperialista a tota Amèrica Llatina

Per enviar adhesions: assembleabolivariana@gmail.com

Adhesions d’organitzacions:

ARGENTINA

Espacio de Carta Abierta de Tucumán

BÉLGICA

ARLAC (Asociación de Refugiados Latinoamericanos y del Caribe)

CADTM (Comité pour l’annulation de la dette du Tiers Monde)

BOLIVIA

Partido Obrero Revolucionario Combate (POR-Combate)

Voz Proletaria, órgano del Partido Comunista Boliviano

BRASIL

Comité Ejecutivo del PSOL

Mulheres Rebeldes. http://radicaldesdelaraiz.blogspot.com/

PROMUNDI

CUBA

Proyecto Comunitario Espiral, La Habana.

ECUADOR

Agencia de los Pueblos En Pie http://www.agenciaenpie.org

Colectivo Feminista de Ecuador

LibreRed (Diario Digital Alternativo) http://www.librered.net/wordpress/

Refundación Socialista de Ecuador

EL SALVADOR

Grupo Trova

Super Pakito Chac

ESTADO ESPAÑOL

AAVV can Ricart (Barcelona)

AVeins de Sant Antoni de Llefià (Badalona)

A B F Boliviano SAYARIY-URUS

Agrupación Local del PCPV-PCE de Sant Joan d’Alacant.

Ara 9barris (Assemblea de Resistència Activa de 9barris)

Asociación Asturiana Gaspar García Laviana

Asociación Ateos y Republicanos

Asociación Coordinadora de Colectivos Sociales – ACCS “Córdoba Solidaria

Asociación Cultural Iberoamericana “SCORZA”

Asociación de Solidaridad Bolivariana

Asociación Socialismo XXI

Assemblea Bolivariana de Catalunya

Assemblea Penedès Nord de St. Pere de Riudebitlles, Catalunya.

Asamblea de Apoyo a Evo Morales y al Proceso Constituyente en Bolívia

Ateneu Art i Cultura de l’Escala.

Ateneu Popular de Sarrià. Ictus

Ateneu Rebel (Poble Sec, Barcelona)

Brigada Vallesana Simón Bolívar

Casal Argentino de Barcelona

Casal d´amistat amb Cuba de Badalona

Casal d’amistat Català-Cubà de Barcelona.

Central de Trabajadores de la Argentina – Barcelona

Círculo Bolivariano de Las Palmas Alí Primera

Col·lectiu Maloka (Colombia)

Central de Trabajadores de la Argentina CTA -Barcelona

Col·lectiu Kaosenlared (kaosenlared.net)

Colectivo 26 de Julio (Madrid)

Colectivo Latinoamérica XXI

Colectivo Chileno Mapuche Peuma Trawün Chile

Col·lectiu Local de EUPV – Sant Joan. (Alacant)

Comité Canario de Solidaridad con los Pueblos (CCCP)

Comitè de Solidaritat Amb els Pobles Indígenes d´America

Diario digital inSurGente, http://www.insurgente.org

ECUADOR LLACTACARU

Educació per a l’Acció Crítica- EdPAC

En Defensa del marxismo (Revista)

En Lucha/En Lluita

Entrepobles

Espai Marx

Esquerra Unida del Pais Valencià (EUPV)

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

FAIV, Federación de Asociaciones de Inmigrantes del Valles

FARGA (Fòrum Anticapitalista per la Reflexió y Generació d’alternatives)

Grupo de Apoyo a la Central de trabajadores de la Argentina de Barcelona

Grupo de Investigación en Derechos Humanos y Sostenibilidad.

Iniciativa Solidaria Internacionalista (ISI), Burgos.

Izquierda Anticapitalista.

Izquierda Unida de Murcia (IURM).

Libres del Sur-Argentina (Red en el Estado Español)

LLEIDA TREBALLADORA, (Comité Local)

Marxa Mundial de Dones de Catalunya.

Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC)

PCE (m-l), Catalunya.

Partido Obrero Revolucionario (POR)

Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)

Plataforma Bolivariana de Solidaridad con Venezuela de Madrid

Plataforma Q’atary Perú en Barcelona

PLATAFORMA SIMÓN BOLIVAR DE GRANADA

PSUC (Viu)

Qui deu a qui ? (Catalunya)

RADIOCHANGO http://www.radiochango.com

RED CANARIA POR LOS DD.HH. EN COLOMBIA

RedS (Red de Solidaridad para la Transformación Social)

REPSOLMATA

SOCIEDAD CULTURAL GIJONESA (Xixón – Asturies)

Soldepaz pachakuti

Trobada Alternativa de Nou Barris, Barcelona

EUSKAL HERRIA

CNT – Bilbao

Euskadi Cuba

Kimetz Kolektiboa

Komite Internazionalistak

FRANCIA

Cercle Venezuela Toulouse

MRAP – France (Movimiento contra el Racismo y por la Amnistía entre los Pueblos)

NPA (Nouveau Parti Anticapitaliste)

FINLANDIA

Handsoffvenezuela-Finlandia

HAITI

PAPDA, Plateforme Haïtienne de Plaidoyer pour un Développement Alternatif

ITALIA

Comité de Emigrantes de la C.G.I.L. Roma

MARTINICA

Groupe Revolution Socialiste(GRS) (Martinique)

Centrale Democratique Martiniquaise des Travailleurs(CDMT)

Union des Femmes de la Martinique

Association Martinique/Venezuela

NORUEGA

Nettverk for Venezuela

PAÏSOS CATALANS

Endavant (OSAN)

SOLIDARA, Solidaritat catalana per a la cooperació i els drets humans.

Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

PANAMA

Movimiento de la Juventud Popular Revolucionaria (MJP)

Partido Alternativa Popular (P.A.P)

PORTUGAL

Bloco de Esquerda

SOS RACISMO de Portugal

PUERTO RICO

Frente Socialista de Puerto Rico

REINO UNIDO

Socialist Workers Party (Britain)

SUIZA

Presencia Latinoamericana de Suiza

VENEZUELA

Propagando.org

FUNDESO, Frente Unido Nacional De Deportistas Socialistas

INTERNACIONAL

Forum Mondial des Alternatives

IJAN Europe, réseau international juif antisioniste

Adhesions individuals:

ALEMANIA

Lilo Lottermoser, DIE LINKE, LV Hamburg

Dr. Klaus Engert

ARGENTINA

Alicia Beatriz Gonzalez Olivella

Analia Averbuj-Periodista

Claudio Katz, (economista)

Eduardo Lucita (economista)

Graciela Paiz de Delnegro, Miembro APDH (Asamblea Permanente por los DDHH).Rosario

Maximiliano Burckwardt, Carta Abierta de Tucumán

Pérez Nélida Isabel

Eduardo Jorge Rauch – Secretario de Organización de la Asociación Trabajadores del Estado del Ministerio de Justicia

Frenapo C-Jardin

BELGICA

Alicia Jardel

Mercedes Centena

Stefan Wauters

BRASIL

Adriana Gragnani, São Paulo – Brasil

Heloisa Helena, presidenta del PSOL

Chico Alencar, diputado federal por Rio de Janeiro

Clarisse Castilhos

Ivan Valente, diputado federal por São Paulo

João Alfredo Telles Melo – Concejal del Partido Socialismo y Libertad/ PSOL

Jose Carlos – PSOL – Núcleo Niterói Coordenação.

Jose Nery, Senador Nacional por Pará. PSOL

Luciana Genro diputada federal por Rio Grande do Sul

Marian Pessah

Maria Orlanda Pinassi, professora Brasil.

Silvana Conti

Tárzia Medeiros – Marcha Mundial das Mulheres

ECUADOR

Alberto Acosta, economista ex-presidente de la Asamblea Constituyente del Ecuador

Dimitri Cevallos Defranc

Luis Alberto Mendieta

ESTADO ESPAÑOL

Alberto Herbera Lopez, obrero metalúrgico, Catalunya

Alicia Fernandez Gomez, Enseñante-Asturias

Anna Gabarró Haro

Antoni Lucchetti, advocat, economista i doctor en Historia Económica

Belén Gopegui. Novelista. España.

Carlos Fernández Liria, Profesor de la Universidad Complutense de Madrid

Carlos Soriano Clemente, Catalunya.

Carme Gelabert, Catalunya

Catherine Hernández García, del Movimiento Bolivariano en Canarias.

Cesk Freixas, cantautor i militant d’Endavant (OSAN).

Claudia Calvo Dufort, Catalunya.

Constantino Bértolo. Editor.

Cristina Berlanga Olmeda (Euskal Herria)

Daniel Pereyra Perez, escritor.

Diosdado Toledano Gonzalez, miembro de la Comisión Ejecutiva de Izquierda Unida Federal

Esther Vivas, activista y miembro de Izquierda Anticapitalista.

Gara Franchy Gil, Canarias.

Giniveth Soto Quintana. Partido Socialista Unido de Venezuela. (Plataforma Bolivariana de Madrid)

Iñaki Errazkin, Periodista

Jordi Miralles (diputat per EUiA)

Jaime Balaguer, Madrid.

Joan Josep Nuet i Pujals, Senador de Izquierda Unida

Jorge Rios Martínez

Josep Cruelles, activista, Assemblea Bolivariana de Catalunya

José Gregorio Bracho Reyes.

Josep Maria Antentas, profesor de sociología de la UAB

Juan Montero Ruiz, miembro de la Xarxa Solidària contra els Tancaments i la Precarietat (Catalunya)

Juan Ramón Rodríguez Madridejos. Abogado del Movimiento Intercultural por los DDHH. España.

Kilian Ramiro Grau, artista

Luis Gonzalez – informático

Manel Ros, militant d’En lluita

Marta Capdevila Guasch, Catalunya

Mariano Franchy Rodríguez. Islas Canarias.

Maria Paz González, Tarragona

Mariona Cruelles, estudiante de la UAB

M. Gabriela Serra. Entrepobles.

Mercè Civit. (Diputada per EUiA)

Mertxe Gómez Llanos, EUSKAL HERRIA (pais vasco)

Miquel-Dídac Piñero Costa, president de l’Ateneu Art i Cultura (l’Escala)

Mònica Monroy Jurado, Catalunya.

Montse Campoy Mestres, Catalunya

Nydia Mayela Rangel Cárdenas.

Òscar Diego Garcia, Catalunya

Patricio Arenas

Pepe Mejía, periodista. Madrid

Ramón Franquesa, Profesor Economía Mundial, Universitat de Barcelona

Robert Gonzàlez Garcia, profesor de secundaria i militante de la USTEC

Sudaka Topo

Verónica Diaz Costanti

Vicente Cervantes Sánchez, Coordinador Azogue.net http://www.azogue.net/

Vinx – RadioChango

Yolanda Dalmau Carreño

FRANCIA

Alain Krivine

Beatrice Whitaker (NPA)

Charles Giuseppi

Daniel Bensaid.

Elisenda Panadés

François Sabado

Franck Gaudichaud – France Amerique Latine / Rebelion.org

Jardel Alicia

Julien Terrié, Toulouse.

Michael Lowy

Myriam Martin

Olivier Besancenot (NPA)

Omar Slaouti

Ramón Chao

Roseline Vacheta

Milagros Riera

REINO UNIDO

Alex Callinicos, Socialist Workers Party (Britain)

ITALIA

Dra. Elda Ordonez

Dra. Debora Leiva

MEXICO

Silvia Abalos/Cantante

NORUEGA

Efraín Navarro, Círculos Bolivarianos de Noruega

POLONIA

Zbigniew Marcin Kowalewski, investigador y editor.

URUGUAY

Eduardo Viera – Facultad de Psicología – Universidad de la Republica Oriental del Uruguay

VENEZUELA

Alejandra Morales Hackett, Caracas- Venezuela

Aura Silva

Belén Rojas Guardia

Cesyen Cedeño (Mérida)

Edgar Silva Reverón (Caracas)

Jessie Blanco /Revista para el debate Feminista MATEA

José Gregorio Bracho Reyes, Cónsul General de la Republica Bolivariana de Venezuela en Estambul

Juan Carlos Espinoza Izaguirre

Luis Antonio Henríquez Arocha, (Caracas)

Mercedes Centena, Venezolana-argentina

Roberto López. Maracaibo. Unión Nacional de Trabajadores del Estado Zulia

Roland Denis

Stalin Pérez Borges. Coordinador nacional de la Unión nacional de Trabajadores. Miembro del Comité Operativo del Frente Socialista de Trabajadores del PSUV y de la corriente Marea Socialsta

POLONIA

Zbigniew Marcin Kowalewski, investigador y editor.